Sabia en aquell mateix instant, que un cop marxes, no tornaria. Encara recorda l'últim dia que va estar al seu poble, el dia que va creuar per últim cop la porta del que sempre havia estat casa seva, l'últim gest que va fer abans de pujar al cotxe .. ella, amb les llàgrimes a la corda fluixa va agenollar-se al terra de rajoles fredes, aquell terra que la va sostindre 18 anys .. va mirar-se la petita mà i la va acariciar .. era un dels moments més difícils, era el moment que marcava la partida .. Adéu "Mishi" va xiuxiuejar. Desitja'm sort li va demanar, i es va acomiadar d'ella, de la gata negra que feia quatre anys que l'acompanyava dia rere dia, uns ulls verds que a les nits d'hivern no la deixaven sola ni un segon, i a les nits d'estiu .. la veia reflexa a la finestra.
La meva deessa interior estava esgotada, angoixada, amb molta por .. però només si em miraves als ulls, podies veure les ganes de descobrir món, de descobrir vides i de sobretot, les ganes de descobrir-me a mi mateixa. Vaig agafar la maleta roja que hi havia al menjador, vaig sospirar durant 10 segons i decidida em vaig dir: No deixis de caminar, no t'aturis mai.
Mònica García, 5 de setembre del 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario