Sense pors ni remordiments

No, no tinc por de perdre el nord. Si el tinc que perdre per retrobar somriures desaprofitats ho faré i m'arriscaré .. més igual el temps o la direcció, puc tardar anys o puc perdre el nord avui mateix; Aniré direcció al meu destí, el seguiré i me'n aprofitaré, pot semblar egoista o potser de depravada però quan jo sense Nord em senti satisfeta i venturosa, tu et qüestionaràs el per que no em vas seguir. No et podré resoldre els teus dubtes, però tu mateix et respondràs .. jo seré allà amb l'eterna felicitat i tu, aquí, agenollat davant la finestra i mirant-me des de lluny .. em cridaràs i no tornaré, et caurà una llàgrima i després una altre una mica més amarga, i te'n penediràs de no ser tan valent i de haver deixat el teu coratge en aquell crit del dissabte al matí. No seré jo qui se'n alegrarà de la teva covardia, m'hagués agradat més, arrastrar-te contra mi, contra el pit i dir-te que junts construirem el destí. Llibertat em vas dir, i amb llibertat me'n aniré. No em puc assegurar res ni a mi mateixa, res esta escrit, l'únic que si que em puc creure és, que per molt lluny que sigui el meu oest, nord, sud o est .. si cal perdre'ls tots ells i convertir-me en aire sense rumb per trobar la meva brúixola, ho faré, sense pors ni remordiments. Per que només jo, puc manejar com i quan vull la meva part de felicitat .. i tornaré a agafar la motxilla i aniré a córrer món, per que ja fa temps que he acostumat la meva enyorança als ulls secs, he fet l'esforç de voler que la meva enyorança no tingui amo. I aleshores vec l'estat en el que em trobo: el cel abaix i la terra a dalt. 

Mònica García, 25 de Març del 2013.

Destinació: Irlanda

Sabia en aquell mateix instant, que un cop marxes, no tornaria. Encara recorda l'últim dia que va estar al seu poble, el dia que va creuar per últim cop la porta del que sempre havia estat casa seva, l'últim gest que va fer abans de pujar al cotxe .. ella, amb les llàgrimes a la corda fluixa va agenollar-se al terra de rajoles fredes, aquell terra que la va sostindre 18 anys .. va mirar-se la petita mà i la va acariciar .. era un dels moments més difícils, era el moment que marcava la partida .. Adéu "Mishi" va xiuxiuejar. Desitja'm sort li va demanar, i es va acomiadar d'ella, de la gata negra que feia quatre anys que l'acompanyava dia rere dia, uns ulls verds que a les nits d'hivern no la deixaven sola ni un segon, i a les nits d'estiu .. la veia reflexa a la finestra.
La meva deessa interior estava esgotada, angoixada, amb molta por .. però només si em miraves als ulls, podies veure les ganes de descobrir món, de descobrir vides i de sobretot, les ganes de descobrir-me a mi mateixa. Vaig agafar la maleta roja que hi havia al menjador, vaig sospirar durant 10 segons i decidida em vaig dir: No deixis de caminar, no t'aturis mai. 

Mònica García, 5 de setembre del 2011

Conversa davant d'un mirall

Es va lligar el cabells, es va fregar la cara amb aigua i sabó i es va pintar les pestanyes de color negre .. quan es va veure reflexa en aquell mirall al estil anys 80's, directament va recordar-lo, va recordar les nits d'estiu .. cada nit va ser diferent, cada nit ella es vestia davant d'aquell mateix mirall, es pintava les pestanyes i es recollia els cabells, a vegades se'ls deixava sense lligar. Li agradava que mentre anaven caminant, els cabells s'embullessin, i que ell els hi acaricies .. on queden aquelles nits? ara només em tinc a mi. Torna a obrir els ulls, toca el mirall amb la mà dreta i pensa: tu vas ser qui va presenciar la historia del meu primer amor, tu vas ser qui va veure'm com m'estava equivocant .. i tu vas ser el que em va veure netejant-me les llàgrimes d'aquella última nit .. que tant m'ha fet aprendre.

Mònica García, 24 d'octubre del 2012. 

Sentiments cansats

Estava cansada de pujar i baixar, i que els meus sentiments fossin arrastrats per el mateix curs, amunt i avall, avall i amunt .. Era conscient que en algun moment la corda es tensaria i un cop abaix no podria assolir el cim. Només em faltava decisió, dos passes endavant i tu. Em faltaves tu .. 

Mònica García, 1 de novembre del 2012. 

Retrobar-me ..

Vaig posar rumb a la meva vida, un rumb que no em portaria a cap decisió en concret. Necessitava anar lluny, trobar un espai especial i detindre'm allà per uns segons, potser hores o potser dies. Necessitava trobar-me a mi mateixa, que un cop més .. m'havia perdut, i com qui no vol la cosa .. vaig apareixer allà, en aquell indret on havia crescut .. i diga'm, quan les preguntes no tenen resposta, que queda? Jo no sé contestar-me i esque és difícil arribar a un punt quan no es segueix una línia recta. 

Mònica García, 20 de Decembre del 2012.

perdre'm intencionadament ..

Hi ha dies que només tens ganes de capbussar-te dins el mar, de no sentir absolutament res, tan sols el soroll aquell un pel estrany que sents quan tens les orelles tapades o bé per l'aire o bé per aigua. En definitiva de no sentir ni veure res, dins l'aigua poc pots veure .. i el que veus no ho veus clar. Per tan es millor tancar els ulls i deixar-te emportar per la mar. Sempre m'ha fet por l'aigua rebel, no saps mai cap a on et portarà .. Però en dies com els d'avui, necessito ser portada cegament a qualsevol indret. Fer un salt, tirar-me de cap, sentir com entra el cos dins l'aigua, com es mulla i moure els peus per no arribar enlloc. Sentir-me perduda de veritat, perdre'm intencionadament .. 

Mònica García, 5 de novembre del 2012