projecte 1

Passejàvem junts aquell dia, com cada diumenge. El cridava de bon matí i l'enredava per anar al Remei. Ell es cordava les seves xiruques i jo de mentre per fer temps, me'n duia la gossa abaix a la porta i l'esperàvem junts. M'agradava veure-la, nerviosa i excitada per el moment, no parava de moure la cua i de llepar-me les mans però de tan en tan em despistava i ella em llepava la cara, i jo l'agafava del morro i li donava mes petons dels que ella m'havia donat, era el nostre joc i les dos el jugàvem molt bé.
Aquell diumenge el pare va baixar amb les botes descordades, i la mirada cansada, però em va acariciar el cap com sempre feia, i així pujava al cotxe amb tot el cap embullat.
Deia que li agradava la meva cara de concentració mentre intentava posar els cabells en la seva posició inicial, però aquell dia no em va mirar mentre ho feia.
Callada vaig posar la seva emissora de radio, per veure si gesticulava alguna cosa, però va ser envà. Només es fixava amb la carretera i les seves senyals, conduïa pausadament, sense pressa, tot i que ell, mai tenia pressa amb el cotxe ..
Estàs trist. -Vaig dir.
L'has vist somriure alguna vegada? -vaig afegir; Vaig callar esperant una resposta.
Mentre esperava, vaig afluixar la radio .. per escoltar-lo millor, però no parlava, estava mut i jo em sentia estúpida sense resposta.
Varem arribar al Remei, i va estacionar el cotxe i sense dirigir paraula .. vam començar a traçar la ruta que tots els diumenges feiem. Només es sentia el soroll de les petjades, les fulles cruixir i de tan en tan sentia la gossa endrapant un tros de pal.
De sobte, mentre esperàvem que la gossa ens atrapés, que degut al pal l'havíem deixada enrere .. em va dir:
- El dia que per primer cop vas balbucejar, ella et va somriure. Des de llavors sembla que l'hagi amagat.
- He perdut, li vaig contestar.
- Tu no tens res a veure, va dir-me.
- Quan jo era petita, jugàvem a fet i amagar. Ella s'amagava i jo sempre la trobava. Sempre la guanyava, però aquest cop, m'ha vençut, l'han vençuda.
- Si et roben alguna cosa, sempre es molt més difícil de trobar-la; i a ella li van robar aquell somriure. En molts moments tu has estat apunt de trobar-lo, però ha estat inútil, per que els lladres no volen beures una copa d'orgull, no volen demanar-li perdo i no volen entrar en raó.
- No trobaré el vell somriure, però lluitaré per el nou. - Em vaig dir.
 Torna-li, torna-li les ganes de viure, les ganes de sentir i les ganes de batallar. Torna-li la olor de cafe de tots els matins, els meus primer balbuceig i les meves primeres paraules, torna-li aquell mots que deia ella, torna-li la veu. No tinguis por de que cridi més que tu, perque si ella no ho fa, ho faré jo. La vas embastir amb la teva hipocresía, la vas enderrocar per creixer tu. A mi no em caldrà, perque els diables com tu cauen quan l'àngel se'n va. Li vau robar el seu somriure, aquell que a mi em tenia que fer creixer, vaig creixer sense ell però reclamo viure amb ell.

Vaig ser tan somiadora com Amélie.

Per el pati m'arriba l'olor a fregits, els veïns estan fent el menjar. Es cola també un run run d'una cançó tocada a piano, analitzo la melodia i no faig creus del que crec sentir. Les notes son dolces, estan sent tocades amb esme .. m'imagino unes mans que no es poden aturar, tecla rere tecla. Visualitzo per a mi mateixa els ulls del pianista, tancats, sense voler espatllar aquell moment.
Un cop d'aire càlid em torna a la porta del pati i crec haver tingut un déjà-vu, per que aquella cançó no es mes ni menys que la banda sonora d'Amélie .. M'envolta la tendresa i de sobte em sento idiota per sentir-la, es com una paparra aquesta nostàlgia que s'ha enganxat a mi. Quan torno a la realitat, m'adono compte de que la melodia s'ha acabat, i que segurament el pianista ja ha obert els ulls i se'ls esta acariciant amb la mà. I no entenc el per que d'aquesta casualitat, i em segueixo preguntant si les petites casualitats estan aferrades ens els maleïts "perques". Vols que et digui una cosa? avui, justament avui, fa dos anys que me'n vaig anar a veure món, vaig agafar una maleta i vaig començar un nou camí, un camí somiat .. vaig dedicar-li moltes nits en aquell somni, tancava els ulls i el somiava forçadament.. vaig ser tan somiadora com va ser Amélie per Paris, però jo no em vaig dir "Segueix les fletxes de color blau, senyor Quincampoix", directament em vaig repetir: Sigues feliç, Mònica; si cal juga amb el destí.


Londres, 5 de setembre del 2013.

Me'n vaig tornar al meu món.

Tu em demanaves comprensió, tacte i valor per fer front aquell tsunami de paraules que anaves a escopir en pocs instants. Vaig mirar-te als ulls i vaig tenir por d'escoltar-te. 

Et vaig veure decidida a projectar la nostàlgia cap endavant, i  vaig començar a empaquetar-me en el silenci des de aquell mateix moment. 

Es cert que tot sentiment reivindica la seva resposta, respostes que jo poques vegades sé donar .. però sovint, hi ha detalls que em vitrifiquen els ulls i em cremen les galtes, tot i que prefereixo l'aiguardent que només crema l'estómac .. Aquell grapat de mots em van cremar a la cara i em van encendre la ràbia.  Desitjava flamejar tota aquella muntanya de maleïts records, que m'estaven endinsant altre cop dins del meu  propi món. Un món, on només jo podia accedir, un món que gairebé ningú coneixia i que tan sols el visitava quan tenia que fugir del passat. Sense fer maletes ni sense tenir cap bitllet  me'n vaig anar. Només em va caldre una botella de vi i mitja botella de rom ..


Vaig sentir un fil suau de veu al meu costat, era una veu dolça, una veu familiar. M'agafava la mà, la besava i m'acariciava els dits .. també va enfonsar el nas dins del meu cabell dur i negre, i vaig notar com les seves llàgrimes em van caure a sobre com si es tractessin de pedretes precioses. Vaig obrir els ulls, vaig pestanyejar i li vaig preguntar:
" Mare, on s'han quedat les arrels dels meus somnis?". 

1o de Maig del 2013. 

Mònica García

Ets imprescindible per a mi.

Moltes vegades havia temut el mateix, i aquest cop es produirà. Ahir vaig trobar a faltar en el seu to alguna cosa més que convicció: esperança.
Va ser com si cada paraula trenques una part de mi, del meu mur individual.
I digue'm, no estimes la vida, la llibertat, la passió de ser, existir, sentir? tan se val, només et volia dir que necessito la teva mà amiga com l'aire per respirar.

(Fins a la lluna i tornar, t'estimo jo)
9 de Maig del 2013

Per a tu, pare.

I un moment abans de partir, em va dir: promet-me que sempre t'estimaràs a tu mateixa igual que t'estimo jo. I es que ell sempre m'ha demostrat que el carinyo que sent per mi, el va trastornar des de que vaig néixer. Així m'ho va explicar fa anys, i jo mai he dubtat del seu amor. Per que el amor del pare, es difícil que em faci dubtar i també es difícil estimar-me de la mateixa manera que ell ho fa. M'estima com si fos la partícula més petita del planeta, i m'ha protegit sempre com si a cada segon em pogués trencar. No puc permetre'm pensar que sóc aquella partícula tan petita, tinc que estimar-me com si fos el sol de cada matí, per continuar sent el sol de la seva vida durant molt de temps.

Des de la distància, el sol segueix i seguirà brillant per a tu.


Mònica García, 25 d'abril del 2013.

Algú que no és aquí pot ser amb mi, i puc triar qui.

Avui no es qualsevol dia, em dic a mi mateixa. Tanco els ulls i em dedico uns minuts per a mi. Ni tan sols sé per que tinc la necessitat d'escriure, però no podria parar si algú ho volgués  I es agradable sentir que aquest mots em son substancialment necessaris. Obro bruscament els ulls i de poc que no torno a perdre una pestanya .. l'he trobada a la meva mà i sobtadament, he recordat aquell estiu de fa temps:
- Has de formular un desig ràpidament.
- A mi no se me n'acut cap - vaig dir-. I a tu?
- Que visquem- vas dir-.
De vegades crec que vaig morir fa cent anys i que les plantes dels peus son transparents, i que no poden deixar petjades per veure el camí que he recorregut. Sense petjades, et pots perdre. I un cop perdut, pots deixar-te abandonar i morí. Igual que nosaltres dos. No em mort, ni fa cent anys que estem vius. Però fa prou temps que ens em oblidat, i oblidar alguna cosa, és deixar-la perdre i un cop l'has perduda, ja ha començat a morir .. Ja ho veus, no sempre et manté en "vida" la frase: Que visquem!
En el fons només m'interessa l'esperança obstinada i tímida que, en algun moment i en algun lloc, pensis en mi. Encara que no puguis saber on sóc.
Tothom i tot esdeveniment té el seu lloc i el seu temps. És una llei de la natura. I per això tothom i totes les coses tenen la seva justificació al món. Potser sí que tothom recorre la seva pròpia pel·lícula  anomenada vida, a qualsevol  època i a qualsevol lloc. Però jo també puc ser a qualsevol altre lloc, i algú que no és aquí pot ser amb mi, i puc triar qui. I Aquest sentiment, que és com cotó florit, fred i crespat em fa triar-te a tu. I aquest simple record, ens farà seguir vius.

Mònica García.
24 d'Abril del 2013

Sense pors ni remordiments

No, no tinc por de perdre el nord. Si el tinc que perdre per retrobar somriures desaprofitats ho faré i m'arriscaré .. més igual el temps o la direcció, puc tardar anys o puc perdre el nord avui mateix; Aniré direcció al meu destí, el seguiré i me'n aprofitaré, pot semblar egoista o potser de depravada però quan jo sense Nord em senti satisfeta i venturosa, tu et qüestionaràs el per que no em vas seguir. No et podré resoldre els teus dubtes, però tu mateix et respondràs .. jo seré allà amb l'eterna felicitat i tu, aquí, agenollat davant la finestra i mirant-me des de lluny .. em cridaràs i no tornaré, et caurà una llàgrima i després una altre una mica més amarga, i te'n penediràs de no ser tan valent i de haver deixat el teu coratge en aquell crit del dissabte al matí. No seré jo qui se'n alegrarà de la teva covardia, m'hagués agradat més, arrastrar-te contra mi, contra el pit i dir-te que junts construirem el destí. Llibertat em vas dir, i amb llibertat me'n aniré. No em puc assegurar res ni a mi mateixa, res esta escrit, l'únic que si que em puc creure és, que per molt lluny que sigui el meu oest, nord, sud o est .. si cal perdre'ls tots ells i convertir-me en aire sense rumb per trobar la meva brúixola, ho faré, sense pors ni remordiments. Per que només jo, puc manejar com i quan vull la meva part de felicitat .. i tornaré a agafar la motxilla i aniré a córrer món, per que ja fa temps que he acostumat la meva enyorança als ulls secs, he fet l'esforç de voler que la meva enyorança no tingui amo. I aleshores vec l'estat en el que em trobo: el cel abaix i la terra a dalt. 

Mònica García, 25 de Març del 2013.