Me'n vaig tornar al meu món.

Tu em demanaves comprensió, tacte i valor per fer front aquell tsunami de paraules que anaves a escopir en pocs instants. Vaig mirar-te als ulls i vaig tenir por d'escoltar-te. 

Et vaig veure decidida a projectar la nostàlgia cap endavant, i  vaig començar a empaquetar-me en el silenci des de aquell mateix moment. 

Es cert que tot sentiment reivindica la seva resposta, respostes que jo poques vegades sé donar .. però sovint, hi ha detalls que em vitrifiquen els ulls i em cremen les galtes, tot i que prefereixo l'aiguardent que només crema l'estómac .. Aquell grapat de mots em van cremar a la cara i em van encendre la ràbia.  Desitjava flamejar tota aquella muntanya de maleïts records, que m'estaven endinsant altre cop dins del meu  propi món. Un món, on només jo podia accedir, un món que gairebé ningú coneixia i que tan sols el visitava quan tenia que fugir del passat. Sense fer maletes ni sense tenir cap bitllet  me'n vaig anar. Només em va caldre una botella de vi i mitja botella de rom ..


Vaig sentir un fil suau de veu al meu costat, era una veu dolça, una veu familiar. M'agafava la mà, la besava i m'acariciava els dits .. també va enfonsar el nas dins del meu cabell dur i negre, i vaig notar com les seves llàgrimes em van caure a sobre com si es tractessin de pedretes precioses. Vaig obrir els ulls, vaig pestanyejar i li vaig preguntar:
" Mare, on s'han quedat les arrels dels meus somnis?". 

1o de Maig del 2013. 

Mònica García

Ets imprescindible per a mi.

Moltes vegades havia temut el mateix, i aquest cop es produirà. Ahir vaig trobar a faltar en el seu to alguna cosa més que convicció: esperança.
Va ser com si cada paraula trenques una part de mi, del meu mur individual.
I digue'm, no estimes la vida, la llibertat, la passió de ser, existir, sentir? tan se val, només et volia dir que necessito la teva mà amiga com l'aire per respirar.

(Fins a la lluna i tornar, t'estimo jo)
9 de Maig del 2013

Per a tu, pare.

I un moment abans de partir, em va dir: promet-me que sempre t'estimaràs a tu mateixa igual que t'estimo jo. I es que ell sempre m'ha demostrat que el carinyo que sent per mi, el va trastornar des de que vaig néixer. Així m'ho va explicar fa anys, i jo mai he dubtat del seu amor. Per que el amor del pare, es difícil que em faci dubtar i també es difícil estimar-me de la mateixa manera que ell ho fa. M'estima com si fos la partícula més petita del planeta, i m'ha protegit sempre com si a cada segon em pogués trencar. No puc permetre'm pensar que sóc aquella partícula tan petita, tinc que estimar-me com si fos el sol de cada matí, per continuar sent el sol de la seva vida durant molt de temps.

Des de la distància, el sol segueix i seguirà brillant per a tu.


Mònica García, 25 d'abril del 2013.