Per el pati m'arriba l'olor a fregits, els veïns estan fent el menjar. Es cola també un run run d'una cançó tocada a piano, analitzo la melodia i no faig creus del que crec sentir. Les notes son dolces, estan sent tocades amb esme .. m'imagino unes mans que no es poden aturar, tecla rere tecla. Visualitzo per a mi mateixa els ulls del pianista, tancats, sense voler espatllar aquell moment.
Un cop d'aire càlid em torna a la porta del pati i crec haver tingut un déjà-vu, per que aquella cançó no es mes ni menys que la banda sonora d'Amélie .. M'envolta la tendresa i de sobte em sento idiota per sentir-la, es com una paparra aquesta nostàlgia que s'ha enganxat a mi. Quan torno a la realitat, m'adono compte de que la melodia s'ha acabat, i que segurament el pianista ja ha obert els ulls i se'ls esta acariciant amb la mà. I no entenc el per que d'aquesta casualitat, i em segueixo preguntant si les petites casualitats estan aferrades ens els maleïts "perques". Vols que et digui una cosa? avui, justament avui, fa dos anys que me'n vaig anar a veure món, vaig agafar una maleta i vaig començar un nou camí, un camí somiat .. vaig dedicar-li moltes nits en aquell somni, tancava els ulls i el somiava forçadament.. vaig ser tan somiadora com va ser Amélie per Paris, però jo no em vaig dir "Segueix les fletxes de color blau, senyor Quincampoix", directament em vaig repetir: Sigues feliç, Mònica; si cal juga amb el destí.
Londres, 5 de setembre del 2013.
